In Actualitat, França, Notícies, Política

Aquest cap de setmana París va tenir una manifestació en contra de l’ultra dreta. 3.000 manifestants, segons la prefectura de policia de París, van formar part de la manifestació contra l’extrema dreta i el racisme. A la marxa, es van entonar càntics com “No volem ni Estat ni policia feixista” “anticapitalisme!” o “la policia mutila, la justícia absol”. 

Un dels noms que es va sentir, contràriament el que podríem pensar, no era el de Marine Le Pen. Era el d’Éric Zemmour.

Un polemista provinent del periodisme

Nascut el 1958 a Montreuil, aleshores ciutat de la banlieue vermella de París, Zemmour té ascendència jueva, en una família natural d’Algèria. Va créixer a cavall amb la ciutat obrera de Drancy i la capital francesa. Es va llicenciar a la Sciences Po Paris, una universitat de prestigi i de cert elitisme. I comença la seva trajectòria periodística la dècada de 1990. Aquest camí el porta a ser cronista a Le Figaro, on es destapa la seva tendència a la dreta més sobiranista. Zemmour havia estat, de fet, votant de François Mitterrand.

La seva fama però arriba als 2000, quan publica el llibre neomasculinista “Le premier sexe”. Una obra que pretenia respondre al llibre de Simone de Beauvoir. El seu llibre posava de manifest el masclisme, assegurant la inferioritat de la dona i la necessitat del domini de l’home. Tot per generar polèmica. Això el porta a la televisió pública. S’estrena com a tertulià al magazine dels dissabtes nit de France 2. El seu segon llibre, “Le Suicide fançais”, arrassa el 2014. El 2015 ataca François Hollande després dels atemptats a Bataclan, assegurant que no va fer prou. A mitjans d’aquest novembre va ser jutjat per comentaris racistes i ara, aquest dimarts, ha oficialitzat la seva candidatura. De fet, dimarts va ser el convidat de l’informatiu de TF1.

El cert, és que les enquestes l’han situat ben aviat en segona posició, amb el 19%, just per darrere del president, Emmanuel Macron (25%). I per sobre de la fins ara defensora de l’extrema dreta, Marine Le Pen, que es quedaria amb el 16%. Ara bé, cal dir que no tot són flors i violes. I és que el darrer sondeig, d’aquest diumenge mateix, s’hauria revertit i ara tindria entre el 14 i 15%, pels 19/20% de Le Pen. La rival a l’extrema dreta ha demanat la seva dimissió per les seves relliscades preelectorals.

 

Zemmour  vs Josephine Baker

Baker representa tot el que Zemmour no vol. Estem parlant d’una ballarina i vedette de pell negra, vinguda dels Estats Units i que va fer carrera al París de la Segona Guerra Mundial. S’ha convertit en la sisena dona, la primera negra, que entra al Panteó, una mostra de símbol nacional. Només els escollits entren dins del mausoleu.

Marine Le Pen, en mala situació

El que s’anomena pensament zemmourista té un guió semblant: sobredosi de racisme, neoliberalisme econòmic, en contra del feminisme i l’ecologisme… però Zemmour va més enllà que Le Pen. És més radical, més dràstic i més dur.

Marine Le Pen ha intentat durant anys tenir un paper actiu a la política francesa, però no ha acabat de triomfar la seva idea. Ni el canvi de nom de la formació (de Front a Reagrupament Nacional) ha servit per reflotar el projecte. Les grans pèrdues econòmiques li han passat factura. Les municipals d’ara fa un any, i les regionals del passat mes de juny, ja van indicar la davallada. Le Pen ha mirat de rebaixar la seva radicalitat per no semblar tant extremista. Justament el que no ha fet Zemmour. Justament el que està catapultant a Zemmour.

Suports de Le Pen han passat a Zemmour

Zemmour compta amb exmilitants expulsats del Reagrupament Nacional, justament per ser massa radicals. Per exemple, també hi ha seguidors provinents de membres de l’Action Française, formació monàrquica. Però especialment Le Pen ha perdut el suport dels tecnòcrates i de joves que provenen de les altes esferes econòmiques. Per exemple, el banquer de JP Morgan Jonathan Nadler.

Sarah Knafo, parella de Zemmour de 28 anys és una figura clau en tot aquest context. És qui porta la campanya des de dins. Qui té els contactes entre els tecnòcrates, el poder polític i també econòmic.

 

La resta de candidats

Les Republicains: Ens trobem en plenes primàries, que aquesta setmana decidirà candidat. Entre ells, Michel Barnier, Xavier Bertrand, Éric Ciotti, Philippe Juvin o Valérie Pécresse. Els 140.000 militants (70.000 nous, per cert), decidiran la seva elecció dissabte.

La République en Marche: El partit de Macron decidirà al mes de gener. No hi ha d’haver sorpreses. El president es presentarà a la reelecció. 

NPA (Partit anticapitalista): Nathalie Arthaud es presenta per tercera vegada, i també ho farà Philippe Poutou.

La France insoumisse: Jean-Luc Mélenchon ho tornarà a intentar, una vegada més. El candidat de l’esquerra revolucionària és un clàssic ja als comicis francesos.

Partit Socialista: Els socialistes aposten per una cara coneguda, la de l’actual alcadessa de París, Anne Hidalgo.

Europe-Ecologiste Les Verts: Yannikc Jadot es presenta per la formació ecologista, després d’imposar-se per segona vegada a les primàries del seu partit.

Recommended Posts

Leave a Comment

Start typing and press Enter to search