EL REPORTATGE: 101 anys enrere França i el Regne Unit es dividien l’Orient Mitjà

Un matí d’abril de 1920 França i el Regne Unit, dues de les grans potències colonials del segle XX, van reunir-se a una petita població de la Riviera italiana per repartir-se l’Orient Mitjà otomà. Un repartiment que es va fer a partir de línies concretes segons els seus interessos que van donar lloc a fronteres abstractes i lluny de la realitat del territori i les seves distincions sectàries, tribals o ètniques. Unes línies que encara avui arrosseguen conseqüències en un dels territoris més convulsos del món… la principal, la creació de nombrosos estats sense nació.

El concepte d’Orient Mitjà, que encara ara s’utilitza, és un concepte geopolític creat al segle XVI per part de les potències colonials occidentals. L’any 1920, entre els dies 19 i 26 d’abril -fa ara just 101 anys- el Regne Unit i França van acordar a la conferència de Sant Rem que París es quedaria el Líban i Síria, mentre que Londres prendria el poder d’Iraq i Palestina.

Un acord territorial que, de fet, ja s’havia pactat 4 anys enrere, l’any 1916, amb l’Acord Sykes-Picot, molt més conegut ,en el qual François Georges-Picot al capdavant de França i Sir Mark Sykes al Regne Unit van dividir-se l’Orient Mitjà amb el consentiment de Rússia. La idea inicial era la creació d’estats independents de l’imperi otomà a la zona, subjectes als consells de Londres i París, i amb àrees de control a l’Iraq, però amb el temps, i sobretot a partir de 1919, la idea va anar evolucionant a la creació de mandats imperials.

El desencadenant de tota aquesta situació va ser la victòria dels aliats a l’Orient Mitjà durant la Primera Guerra Mundial, fet que va desencadenar la dissolució de l’imperi otomà. D’aquí va néixer el mandat francès a Síria i mandats britànics a Iraq i Palestina, sota supervisió de la Lliga de Nacions, predecessora de l’actual ONU.

En aquest tractat de Sant Rem el Líban es va concebre com un refugi pels cristians i els drusos, la vall de la Becá, a prop de la frontera entre el Líban i Síria, per musulmans xiïtes i Síria pels musulmans sunnites. Alhora es va posar especial èmfasi en Palestina -recordem, sota mandat britànic- i la declaració Balfour, firmada el 2 de novembre de 1917, en plena Guerra Mundial, en la qual el govern britànic prometia a la comunitat jueva una “llar” a la regió de Palestina.

Aquests acords de Sant Rem van bàsicament traçar la línia que dividia Síria i Palestina, i van fer-ho basant-se en 3 punts:

• el vincle entre Palestina i la Bíblia per definir les fronteres de la regió
• que els francesos no volien colònies jueves als seus mandats. De fet, per aquest motiu el territori de Galilea, entre Síria i el Líban, va acabar sent del mandat britànic de Palestina i no del francès; perquè hi havia jueus
• El Regne Unit volia una continuïtat entre els mandats de Palestina i Iraq, fet que explica l’espècie de corredor que hi ha entre Jordània i Iraq.

4 mesos més tard d’aquesta conferència de Sant Rem, l’agost de 1920, es va firmar el Tractat de Sèvres, pel qual l’Imperi otomà va cedir oficialment les zones acordades al Regne Unit i França i va permetre la creació de mandats colonials. Mirant endavant, va suposar un pas endavant cap a dissolució de l’Imperi otomà i també per la creació de Turquia, 3 anys més tard.

Aquella mateixa setmana es va celebrar a Sant Rem una segona conferència per repartir els recursos petroliers. Segons l’acordat, França rebria una quarta part del capital de la Turkish Petroleum Company, que més tard es convertiria en la Iraq Petroleum Company.

Quina situació queda ara?

Israel podríem dir que són els grans guanyadors amb la seva fundació el 14 de maig de 1948. Consegüentment els palestins els grans derrotats, amb el que ells anomenen la Nakba, la “destrucció” o “catàstrofe”… un conflicte que s’arrossega encara avui.

A Iraq es mantenen els enfrontaments entre la majoria xiïta, els sunnites i els kurds.

A Síria la diversitat ètnica és molt notòria: la majoria són sunnites, seguits dels alauites al qual pertany la família d’Asad, i també hi ha comunitats cristianes, druses i jueves, donant lloc a una guerra que fa més de 10 anys que s’arrossega. 

Dit així de forma directa, l’Orient Mitjà és considerada avui una de les regions més convulses del món, amb nombrosos conflictes territorials i sobretot ètnics, que tenen el seu origen real, ara fa 101 anys, en les decisions preses per dues potències colonials europees; el Regne Unit i França.